A partir de l’octubre del 2009 fins el juliol del 2010 ens vam  reunir: 1el 5 d’octubre, el 19 de novembre, el 7 de gener, el 11 de febrer, el 18 de març, el 29 d’abril, el 3 de juny i el 8 de juliol i els objectius de treball van quedar establerts en els següents continguts:

• Dialogar a fons sobre les nostres creences religioses.
• Aprofundir en els continguts profunds i més importants de cada religió (essencials i definidors i no auxiliars).
• Conèixer més el sentit que cada religió dóna a la vida, els valors...
• Descobrir els punts comuns i las diferències culturals i religioses (diferenciant cultura de religió en el que sigui possible) entre las distintes tradicions religioses i espirituals del llibre. Més endavant es valorarà  la necessitat d’incorporar altres tradicions espirituals i religioses.
• Valorar conjuntament el fet religiós com un fet humà i social, com una dimensió fonamental de les persones i dels pobles (dimensió espiritual i transcendent) i que té funcions socials d’integració i de canvi.
• Elaborar conjuntament articles per la premsa, per revistes o manifestos que expressin un posicionament comú sobre alguna temàtica actual de la nostra societat que creguem convenient dir-hi la nostra.
• Organitzar conjuntament, algun acte, taula rodona, xerrada, o celebració oberta a tothom.

Normalment cada membre del grup fa primer una reflexió personal (que posa per escrit) des de l’angle de la pròpia tradició religiosa, escrit que envia a la resta dels membres del grup abans de la trobada. Aquestes reflexions són les que es posen en comú a través del diàleg.

En el curs 2009-2010 es va elaborar un llistat de temes a tractar i es va començar fent un estudi sobre “Les funcions de les religions abrahàmiques a la societat actual”. Va continuar exposant cada membre del grup el seu itinerari religiós. També s’ha quedat que cada tradició religiosa aporti els textos més fonamentals de la seva tradició per posar-los en comú, llegir-los i estudiar-los.

El responsable del grup, abans de començar el curs 2010-2011 va fer una sèrie d’entrevistes i el mes de novembre del 2010 es va reiniciar el grup amb els nous membres i es va quedar que s’intentaria cercar alguns de tradició ortodoxa i luterana.

Alguns membres del grup han escrit alguns articles a la revista del CEP (Centre d’Estudis Pastorals de els diòcesis catalanes), ”Quaderns de Pastoral” de l’estiu del 2010.

Durant el curs 2010-2011 (en les reunions dels dies : 4 de novembre, 9 de desembre, 20 de gener, 17 de febrer, 17 de març, 5 de maig, i 30de juny) ens hem dedicat a redactar un text comú sobre la tradició d’ Abraham, pare en la fe de  les tres grans religions del llibre. Acabat de redactar-lo el publiquem a continuació.

EL LLEGAT ABRAHÀMIC PEL JUDAISME, EL CRISTIANISME I L’ISLAM

QUÈ SIGNIFICA PER NOSALTRES, SER FILLS D'ABRAHAM? 

INTRODUCCIÓ

En aquest article volem expressar l’experiència reflexionada i conjunta de les persones que formem part del Grup de diàleg de les tradicions abrahàmiques. Vol exposar la nostra manera de veure a l’ Abraham , que tenim a dins, i que ens és fecund pel nostre camí en la fe i en la confiança en Déu. Per tant aquest article, no pretén ni fer un estudi bíblic ni teològic sobre Abraham, encara que tota experiència de fe pensada, inclou una dimensió teològica de base.

QUI ÉS ABRAHAM per nosaltres

Abraham és el pare espiritual de les tres religions: El judaisme i el cristianisme a través de Isaac i l’Islam a través d’Ismail. Abraham vol dir, “pare d’una multitud de pobles”, ja que Déu li va prometre una descendència com ”les estrelles del cel” i com “els grans de sorra de la platja”, i també una terra i l’aliança. La terra, la descendència (una gran nació) i l’aliança integren l’objecte de l’esperança, contra la manca d’expectatives determinada per la triple frustració humana: l’expulsió del Paradís, la mort i la incapacitat d’harmonia, o de pau.

Podem reconèixer els orígens de la nostra fe en el pare Abraham, com a “arameu errant”, cercador de Déu, en el camí de la vida. És el prototipus de creient. És el “khalil-ullah”, l’amic de Déu segons la tradició musulmana. Experimentem que les tres tradicions venim d’ell, de la seva experiència de Déu i d’una cultura cananea-mediterrània. Les tres grans religions ens sentim descendents d’una llarga tradició de fe: de tenir-lo com el nostre avantpassat.

El caràcter gratuït de l’Aliança és remarcat per la iniciativa primera i inesperada de Déu, que és contrastada amb l’entorn idolàtric en que es trobava prèviament Abraham i la seva família. Aquest tenia els seus propis deus, determinats per l’àmbit geogràfic i cultural en què vivien. De sobte Abraham fa l’experiència religiosa suscitada per un Déu únic diferent al de la seva cultura. En aquesta experiència d’Abraham rau la consciència israelita de ser un poble elegit per Déu com a interlocutor del diàleg religiós amb els humans. La certesa de l’esperança en l’acompliment de les promeses de Déu no es fonamenta en les possibilitats de l’actuació eficient i bona del poble sinó només en la fidelitat gratuïta de Déu.

Abraham es deixa guiar completament per Déu, no sap a quina terra el portarà. Ho deixa tot. Les seves dones són importants, ja que junts formen una unitat que viuen d’acord amb la voluntat de Déu. Sara i Agar són l’origen de dues grans branques espirituals: Sara amb Isaac del judaisme i Agar i Ismail de l’islam.  La tradició ens parla –a través de la història del rebuig de Sara cap a Agar un cop ambdues són mares- de la necessitat de que aquestes dues forces espirituals tinguessin el seu desenvolupament independent, de florir en terres diferents. Segons la perspectiva islàmica Abraham porta Agar i Ismail a la vall de la Meca on naixerà el profeta Muhammad segles després i on tots dos edificaran la Kaaba. Abraham té una amor total per Déu, confia completament en Déu i es lliura pacientment a les proves divines.

LES ACTITUTS ABRAHÀMIQUES BÀSIQUES

Abraham és el viatger espiritual per antonomàsia, el cercador de la Veritat. Altres viatgers o caminants són els nostres referents: Moisès, Jesús i Muhammad. És el gran propulsor de l’ètica i la raó com a criteri de validació de la fe. És el monoteista pur, “una nació en ell mateix”.

Abraham és un mediador : demana perdó pel seu pare  i intercedeix pel poble de Lot.

Es un creient en acció, és valent,  s’enfronta a un tirà –Nimrod- el governant opressor de Babilònia.

Abraham personifica les qualitats del creient sincer:  fe, sacrifici, compromís i paciència.

La seva veritat interna i la seva realitat espiritual són: el que proveeix , el fort, el que és guiat correctament.

Hi ha un paral·lelisme entre els que es podrien considerar dos paradigmes: Ulísses i Abraham. Sortir a la recerca, fer un viatge sense mapes. En aquest viatge hi és present el sentit de la transcendència. Ulisses fa un viatge circular: vol tornar al punt de partida, perquè és un viatge horitzontal, de confrontació i d’experiència amb l’entorn. Abraham: surt sense retorn, perquè és un viatge vertical, de diàleg interior, l’experiència amb l’entorn és una escala en espiral cap a l’origen. Abraham percep la vida com a camí, ple de moments de joia, de dolor, i que cal seguir. És el nostre avantpassat en la fe, ja que fe és caminar endavant,  és viure en la provisionalitat (en aquest món passem, però la nostra llar és amb Déu). L’actitud del creient és sentir que es viu el camí de la vida acompanyat pels altres i per Déu. És caminar amb un horitzó , amb una utopia (terra promesa), que ens presenta un més enllà del que veiem, coneixem, sentim, ..però que es desitja. És caminar amb confiança, amb fidelitat a la vida, a Déu... segurs que Ell ens guarda, ...

En Abraham trobem la  creença en un Déu absolut, més enllà i molt més gran que nosaltres, però al costat nostre, al nostre favor... I per tant hi trobem també, la convicció de la nostra petitesa, de la  limitació humana íntimament relacionada amb la grandesa de Déu. Tot plegat transporta a Abraham a la pregària: la relació confiada, sincera, d’estimació...amb Déu, és a dir a sentir Déu que crida (vocació) i a experimentar-se hereu de Déu.

Les actituds envers els altres que trobem en el nostre pare Abraham i que ens invita a viure estretament lligades a la nostra fe (són l’expressió concreta relacional de la fe) són: l’hospitalitat, el sentiment i confiança de que Déu ens visita en cada hoste. Sentim que cada persona que ens trobem en la vida que d’alguna forma se’ns assigna. També el respecte profund a la persona: no matar-la ni en nom de Déu (Isaac, Ismail); la perseverança; una capacitat de trobar el transcendent (actitud contemplativa i de pregària) en la natura, com a do i espai del Déu que es manifesta en ella, alliberador i creador i que ens invita a seguir essent creadors, portadors de vida (descendència) amb Ell.

ELS PUNTS COMUNS DE LES TRES GRANS RELIGIONS

 En el llegat d’Abraham, doncs, hi trobem els punts comuns i centrals de les tres grans religions. Partint del fet que cada persona és un conjunt de relacions i es va identificant i coneixent a mesura que es relaciona, amb un mateix, amb els altres, amb la natura, amb la societat i amb Déu. I que totes les relacions s’afecten mútuament i per tant la relació en Déu re-lliga (re-ligió: re-ligare) i ajuda a re-llegir (re-ligio: re-legere), totes les altres, podríem distribuir els elements comuns a les tres grans tradicions, segons el tipus de relació, així:

En relació amb un mateix

• El control del propi cos, i de l’ego, tenir una bona relació i respecte amb un mateix. –“El dejuni”-.
• Una certa austeritat de vida: el no aferrar-nos a les coses, el no caure en l’esclavatge dels diners, de l’acumulació del que és material, vivint de forma despresa deixant que la voluntat de Déu s’expressi en nosaltres. Així esdevenim persones lliures, més reconciliats amb el que realment som,  i amb més pau.
• La bondat i la puresa de cor, l’honestedat...
• El veure, apreciar, assaborir i valorar allò que és bo, just, bell, ver i amable en el propi entorn i arreu, l’estimar la vida, la festa...

En relació amb els altres

• El paper central, essencial dels més necessitats, dels pobres, l’atenció i estimació preferent envers ells...(són la veu de Déu: orfes, viudes i estrangers...)-“L’almoina”-
• Una gran sensibilitat per la justícia, sobre tot la justícia social.
• L’amor als altres i sentir-nos servidors dels altres: la donació, l’entrega, l’acollida, la companyia, la solidaritat, la com-passió, la misericòrdia, l’hospitalitat....
  

En relació amb la natura

• L’amor i el respecte a la natura, la revelació de Déu a través de la creació
• La contemplació de la natura i de les obres humanes com a lloc de manifestació de Déu.

En relació amb la societat

• La percepció negativa de les manques d’amor: odi, mentida, violència, egoisme, matar, robar i de les estructures socials injustes són una ofensa a Déu.
• L’estímul a treballar per la construcció d’un món més just, més fraternal, amb més llibertat i pau.
• El valor de la igualtat i de la comunitat.
  

En relació amb Déu

• Creure en un únic Déu, absolut i transcendent.
• Creure en un Déu que està més enllà de la percepció i la imaginació humana
• Una visió de Déu del quan experimentem en nosaltres la fidelitat, misericòrdia, vida,...i donador de vida, d’amor, de llibertat...i que es preocupa de les criatures.
• Creure que tots els béns són de Déu (Ell és Senyor), fins i tot la vida, i per tant nosaltres som solament administradors dels bens.
• La fe com a do i reconeixement gratuït ofert per part de Déu a tots nosaltres i que cal acollir activament.
• La confiança i esperança en l’amor de Deu envers nosaltres.
• Els éssers humans som criatures limitades i amb possibilitats de fallar i també de descobrir i seguir el camí de Déu, el que feu Abraham.
• -“La pregària”- per enfortir l’esperit i la connexió amb Déu

En relació amb la pròpia comunitat religiosa

• Un sentit comunitari que comporta trobada, relació, vida fraterna, comunicació, bona entesa, entre els mateixos membres de la comunitat religiosa.

• Unes celebracions i rituals expressant el sentit comunitari de l’experiència

• Unes accions socials conjuntes, envers els més necessitats
• Un ensenyament i formació mútues i constants, per seguir coneixent i aprofundint en el propi missatge.
• Unes formes d’organització de la comunitat el màxim de adequades al missatge propi.

Vegeu el video que el grup ha elaborat: Hereus d'Abraham --->video